En aquesta imatge i a través del conte d’un talp, un animal que no necessita veure-hi per sentir, s'entrellacen tres històries que formen part d'un mateix fil.
L'Ona, la filla de la meva germana, després d'insistir du el conte a l'escola. Parla amb els seus amics, amb aquella il·lusió de les primeres vegades, d'aventures subterrànies i de talps petits que fan forats a sota terra.
L'escena passa a l'escola. L'escola on la seva àvia Maria (la meva mare) va dedicar tantes hores a fer de mestra i a fer valer els seus principis de realçar l'expressió artística, el color i les paraules. Ella, allà, hi havia creat l'aula de plàstica plena de pinzells, pintures, taps de suro, capses de cartó i va aconseguir instal·lar-hi una pica d’aigua corrent. N'estava contenta! Quan visitaves l’escola sempre t’ensenyava aquelles últimes peces que havia creat amb els seus alumnes i que creixien immenses en una aula plena de retalls de colors enganxats per tot arreu. Sempre he pensat que aquell era el seu hàbitat natural, un espai on l’estètica, el compromís i el poder compartir una mirada cap a la bellesa i l’art li donaven ple sentit.
Ara, quan m'endinso a dibuixar un conte com el talp o a pensar en quelcom creatiu, sento que en el propi fet s'hi amaga una manera molt íntima de mirar el món que prové d’ella, de la meva mare, de les seves pintures i regalims que sempre han fet olor d’escola. I com si d'una espècie de propòsit es tractés, jo m'hi llanço deixant-me sentir perquè sembla simplement que la vida m'hi convida.
Bon estiu!
🦋
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada